Adreça completa: carrer de l'Havana, número 11
Es desconeix l'origen del renom, del qual algú comenta que possiblement a la família podrien ser tractants d'avellanes, ja fora d'avellaners propis o portades d'altres indrets.
La informació que es té és que de les vastes extensions de terreny de les quals la casa era propietària, es conserva en la actualitat unes vinyes cap al veïnat de la poca farina, i camí d'allà una perxada que fa les delícies de més d'una família que en cull les castanyes per la diada de tots sants.
Encara algú refereix que un envàs d'una coneguda marca d'aigua mineral de la localitat, fins fa no gaire encara duia en el text una referència a Can Vellanes. I una peça de terra allà, on el Molí Sec.
María Riera i Jas, com a única filla, va heretar les propietats juntament amb la casa del carrer de l'Havana. Es va casar amb un jove de Riurarenes, de nom Feliu Costa i Ciurana. Varen tenir cinc fills: dos xicots (en Joan i en Mateu) i tres noies (la María, la Isabel i la Josepa). En Mateu col·laborava en la companyia de teatre local entre d'altres ocupacions. A en Joan li va toca anar a la guerra, a l'Ebre, i tan aviat com podia s'escapava i tornava cap a casa.
Els fills, de petits anaven a passar els estius a casa l'àvia d'Arbúcies, i un d'ells diu:
La informació que es té és que de les vastes extensions de terreny de les quals la casa era propietària, es conserva en la actualitat unes vinyes cap al veïnat de la poca farina, i camí d'allà una perxada que fa les delícies de més d'una família que en cull les castanyes per la diada de tots sants.
Encara algú refereix que un envàs d'una coneguda marca d'aigua mineral de la localitat, fins fa no gaire encara duia en el text una referència a Can Vellanes. I una peça de terra allà, on el Molí Sec.
María Riera i Jas, com a única filla, va heretar les propietats juntament amb la casa del carrer de l'Havana. Es va casar amb un jove de Riurarenes, de nom Feliu Costa i Ciurana. Varen tenir cinc fills: dos xicots (en Joan i en Mateu) i tres noies (la María, la Isabel i la Josepa). En Mateu col·laborava en la companyia de teatre local entre d'altres ocupacions. A en Joan li va toca anar a la guerra, a l'Ebre, i tan aviat com podia s'escapava i tornava cap a casa.
Els fills, de petits anaven a passar els estius a casa l'àvia d'Arbúcies, i un d'ells diu:
Recordo que a l'entrada un cop passat el portal, a mà dreta, hi havia el celler i magatzem de patates i cebes i suposo que de molts d'altres productes de la terra, amb una olor típica i gens desagradable de barreja de vi amb la ceba i les patates. Més endins hi havia el gran menjador en el que a l'esquerra a l'esquena quedava l'escala que pujava als dos pisos que hi havia, un dels quals recordo llogat i del qual els habitants una família, pare, mare i els fills, entraven i sortien travessant el menjador i restant tota intimitat, però en el seu moment era del tot normal i gairebé també formaven part de la família. Tots ells varen viure després a Arbúcies.
A l'esquerra de cara quedava la cuina i a la dreta la sortida a la galeria on hi havia la pastera. Més enllà a l'esquerra una cort on no recordo haver vist més bestiar que unes gallines i pollastres i conills i al final un pati amb un gran paller que arribava fins el torrent del fons.
Pujàvem al primer pis i era divertit veure aquell llit tan gran amb cortines i una balconada amb arcs des d'on es veia el pati i el paller.
Els matins d'estiu després d'esmorzar baixàvem per les feixes conreades que hi havia davant de casa fins la riera a provar sort i a veure si pescàvem un parell de barbs i alguna anguila amb el meu germà, en Xavier, que era expert (i segueix essent-ho) en aquests menesters de la cacera i la pesca. Era obligat resseguir la riera fins la resclosa que hi havia més amunt i alternàvem amb visites de pesca també al fenomenal gorg que hi havia més amunt just després de passar un pont i una casa ensorrada, a la font de la Corvadora.
A les tardes-vespres d'estiu era obligada la reunió de veïns al carrer, asseguts tot esgranant espigues de blat de moro. Em ballen pel cap els noms de Cala Bacallana i de Cal Rajoler.
Un estiu varem tenir ocasió d'anar al teatre, crec que ubicat allà on comença el pont a l'altra banda de les escoles, a veure Terra Baixa interpretada per la companyia de teatre local. Encara m'impressiona quan hi penso el salt que va donar el protagonista que feia de Manelic des del terra fins al damunt de la taula.
Alguns diumenges coincidíem amb oncles, tietes i cosines que venien a passar el cap de setmana i esmorzàvem els crusants de les pastisseries locals encara fets amb llard. Després anàvem a banyar-nos a una bassa plena de llot a la zona on ara hi ha el Tanatori. Algun cop fins i tot alguna salamandra ens havia acompanyat. També l'oncle ens pujava sobre el dipòsit de la seva moto i en passejava amunt i avall pel carrer de Camprodon.
El deteriorament de la casa familiar va obligar a enderrocar-la i a construir l'edifici actual que consta de planta baixa, dos pisos i àtic, tots ells totalment independents.
Va ser un temps en el qual ens varen acollir els oncles de cal Vermell a la pujada del Castell i molts cops anàvem a dinar i a sopar a can Samora on sovint compartíem taula amb el pare i la mare, la filla i el marit i el fill.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada